A recer de les contundents vies que s’enfilen per la paret principal de la Roca dels Collars discorre l’agraciat Camí de l’Alfons Baró. Itinerari de caire esportiu, ens convida a gaudir l’extraordinària roca d’aquest pany amb una escalada engrescadora, on l’adherència pren tot el protagonisme, obligant a treure-li tot el suc a la goma dels…
Al límit occidental de Frares, s’eleva el el Morro Pla acompanyat al seu vessant oest pel monumental Pi de la Trinitat. Mirador privilegiat tant de Frares com d’Agulles el cim d’aquest monòlit bé val una visita. Una bona opció és fer-ho per la Directa dels González, rapidíssima ascensió que ens permet arrodonir el dia, equipada…
A l’extrem occidental de la Serra del Carreu, on es rendeix definitivament a la Plana de Tremp, trobem entaforat a la roca el petit poble d’Abella de la Conca, contrada pintoresca que bé val una visita. Un Gran Dia és una modesta proposta d’en Remi Brescó, que deixa pràcticament desequipada. No obstant les possibilitats de…
A l’ombra dels populars itineraris del Cap del Ras resta la sòbria Ocells de Niló; de tall absolutament clàssic, ofereix cinc llargs d’escalada agraïda, on gaudir de l’auto-protecció lluny del rebombori de les seves concorregudes veïnes. Terreny d’aventura, la via conta amb un equipament mínim que li dóna un plus de compromís, obligant-nos a completar…
És impossible creuar el coll de Comiols i no fixar la vista en aquest pany de paret que és el Roc de Benavent. I també és impossible no perdre la mirada, un cop escalada la via, sobre els conreus i els seus color canviants, matisos dels cicles naturals. La Chiricahua Roc és la manera més…
Entre sembrats, al peu d’una frondosa roureda s’eleva aquesta modesta cinglera, que portant la contraria a la majoria, mira descaradament al nord. Els voltors hi són presents en gran nombre ajudant a crear una atmosfera única on sembla que tot s’atura. Entre tanta verticalitat la via es presenta convincent, no donant treva i fent-nos escalar….
La Buriles Rojos era la típica via de la Panxa que actualment quasi no es repetia; tot i el seu grau moderat, un equipament deteriorat sumat a un grau d’exposició més aviat alt era un motiu prou dissuasiu per la majoria de cordades. Recentment re-equipada, afegint-hi més expansions, ha quedat una versió domesticada, descafeïnada i…
Deliciosa integral per gaudir de l’excel·lent rocam i l’auto-protecció. Menció especial per la segona tirada (tercera original), on uns bells metres de placa donen pas a una sensacional fissura, sempre acompanyats de la continuïtat que dóna la verticalitat d’aquest pany. Per rematar la feina enfilem la part superior de la Tarantel·la, epítom d’escalada austera. Aproximació:…
La viatge Astral és com un bon vi, elaborat amb diferents varietats, que van des dels matisos de la placa més exquisida, passant per uns tocs d’artificial amb l’esperit més acròbata i rematant-ho amb una bona dosi de fissures que esdevenen protagonistes de ple dret. Per gaudir hem de fer-ho poc a poc, amb la…
Apartada de la part central de la Paret de l’Aeri però no per això menys espectacular, la Via dels Sostres (o Nicolau-Freixas-Benito) és una línia carregada de lògica que ressegueix un sistema de sostres a la part inferior per anar a trobar una evident xemeneia a la part de dalt. Semi-equipada, la via permet completar la…
L‘Esperó de Montanissell és una proposta de tall clàssic a la sempre recollida Serra de Sant Joan. Amb el segell Joan Jover, ens trobem un itinerari mínimament equipat que ressegueix al peu de la lletra l’evident esperó que s’albira des de Montanissell. Amb un primer llarg clarament més exigent, la via no deixa de sorprendre’ns …
Tres tirades de pura delícia on córrer senzillament és un error que no permet gaudir de les subtileses d’aquest singular codolar. Roca mediocre que de sobte es transforma en excel·lent sense avisar, passos verticals on l’equilibri s’imposa i un final de força per sortir de la paret. L’única pega: li manquen 100 metres més.
Enllestim el repoker a la Falconera amb la degana de la paret, l’evident xemeneia TIM. D’una lògica aclaparadora és limita a seguir fil per randa la pregona cicatriu que divideix en dos la paret. Escalada en ramonage còmode amb algun pas més picantó, com la sortida de la segona reunió, on un parabolt molt mal…
La Rapsòdia fou el tercer itinerari de la paret després de la TIM i l’Estenalles, oberta per un grup d’escaladors de la Unió Excursionista de Sabadell. Aquí predomina el lliure, exceptuant el primer llarg, íntegrament en artificial i un parell de passos del segon. Hi destaca la tercera i sobretot la quarta tirada que es…
L‘Estenalles fou la segona via oberta a la Falconera, que amb esperit de directíssima ataca els desploms més pronunciats permetent una engrescadora escalada combinada, en l’actualitat completament equipada, esdevenint un gaudi que permet fruir del peculiar codolar vertical que és aquest singular pany de paret. Bon destí per les tardes caloroses, per repetir-la només haurem…
Engrescador itinerari que permet guanyar la part dreta de la Falconera íntegrament en lliure, a excepció feta dels primers metres, on haurem de fer uns passos d’A1 o bé lliure extremadament difícil per superar una pronunciada panxa. Totalment equipada, amb bona roca i de passatges variats, tenim la diversió assegurada en aquesta reposada raconada, amb…
Poc interessant sobre el paper, a no ser que la nostra intenció sigui practicar amb els estreps de forma còmoda, la Ramon Noya Fortuny esdevé una agradable sorpresa a partir del tercer relleu, on l’avorrit artificial d’expansió de les primeres tirades dóna pas a uns llargs que s’escalen sorprenentment bé en lliure no gaire difícil,…
El Punyalet és la més discreta de les tres grans llastres d’aquest vessant d’Agulles. No obstant, el fet de poder trepitjar el seu minúscul cimall i l’aeri pas per passar a l’Agulla Alta del Punyalet són motiu més que suficient per afrontar aquesta aventura, immillorable per quan cerquem les escadusseres ombres durant els mesos més…
A la mig oblidada roca del Corb hi trobem un grapat d’itineraris prou atraients. La Travesía de los dioses, via molt equipada (tot i que el rovell ha treballat de valent) ofereix la possibilitat d’afrontar-la de dos maneres prou estimulants: com a via d’iniciació en escalada artificial (es pot fer pràcticament tota la via en…
Arriba l’hora baixa, i les llums prenen tonalitats úniques que inevitablement conforten l’esperit inundant-ho tot d’una calma que fa de l’acció de l’escalada quelcom gratificant, íntim. Per aprofitar aquestes tardes que s’allarguen una bona excusa és estirar la Jacint Aguilar per sota amb la Colorantes Permitidos, aconseguint una combinació variada, ràpida i amb una aproximació…
La Dent d’en Rossell, balcó insòlit sobre les Roques de Totlomón, el Freser i cap el sud la Vall de Ribes. Indret on el verd guanya sempre i l’ambient de muntanya s’imposa convidant a una escalada d’allò més gratificant. La Tardor és una bona via, que aprofita amb avarícia el que ofereix aquest pany de…
Escalar al Cadí té un punt d’atracció que enganxa a tot aquell qui ho ha fet amb anterioritat: un escenari grandiós i una bona dosi d’aventura pesen més que el rocam infamat. Juntament amb l’Anglada-Cerdà, la Cerdà-Pokorski és la gran clàssica de l’Ordiguer. Sensiblement més difícil que la seva veïna, aclaparadora i austera, ofereix fissures…
La darrera tirada de l’Homo Montserratinus és senzillament excepcional: una fissura on totes les preses són bones i qualsevol flotant queda a caldo, mentre guanyem metres sense vacil·lar ni un moment, tot plegat en un escenari vertical amb Sant Jeroni com espectador de luxe. Però no és només això, es tracta d’un itinerari per gaudir…
De totes les vies de fissura de Montserrat aquesta es mereix estar en un lloc destacat: contundent com un cop de puny, física i sobre roca a voltes trencada formant part de la mateixa idiosincràsia de la via. Tot plegat en una paret on la verticalitat es veu accentuada per l’orientació nord, ombrívola i severa….
La Figuereta, juntament amb el Sabre i el Punyalet, són tres llastres característiques de la muralla oest d’Agulles. La xemeneia de la Figuereta posseeix una bellesa primitiva, amb la mida justa perquè ens hi trobem còmodes, oferint-nos una escalada en ramonage del tot recomanable i sense gaire complicacions… Potser el més compromès sigui atènyer el…
Via d’oferta al vessant oest de la Paret de Santa Cecília: tres primers llargs amb bon ambient, roca de primera i molt equipada; després però, la via es torna més discontinua i intenta sortir al cim de la manera més digna possible, tot i que hi seguim trobant trams interessants, com l’artificial del sisè llarg…
El Sabre és una gran llastra adossada al vessant oest de la Peluda, formant d’aquesta manera una impressionant xemeneia per on transcorre la sensacional Torras-Nubiola-Capeta, via de modestes dimensions però gran en sensacions; escalada autèntica on mai haurem de demanar tanda per assaborir aquesta petita exquisitesa de final espaterrant (literalment).
La dècada que va de 1956 a 1966 fou una bona etapa pel GEDE, on hi coincidiren noms com el de Josep Santacana, Manel Guasch o Jaume Mas entre d’altres; escaladors que obriren un grapat de rutes ha Montserrat que han esdevingut clàssiques i cita obligada. Itineraris com la GEDE del Pas del Príncep, la…